FOSA COMUNA DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA ENTRE ELS MUNICIPIS DE BURRIANA I VILLARREAL A LA PROVÍNCIA DE CASTELLÓ.

Damián Pérez Blanca, nascut a Torredonjimeno (Jaén) el 1910, va ser el meu pare i va morir fa poc a Vic (Barcelona) als 94 anys. Fins a l’últim moment, va viure amb la il·lusió de que algun dia li reconeixerien els drets i mèrits negats als militars de la II República nomenats en plena Guerra Civil. Ell va ser sotsoficial, format d’urgència en les acadèmies militars que el Ministeri de la Guerra de la II República va haver d’improvisar, per tal de restablir les vacants d’aquells oficials i sotsoficials que desertaven. En aquells moments tan difícils per l’exèrcit republicà, la seva motivació per ingressar a l’acadèmia militar no va ser altre que el de pura supervivència. Simplement, volia guanyar més diners per poder així enviar-ne a la seva mare, ja que sabia que al poble s’estava passant molta gana. No estic segur, però crec recordar que explicava, que si com a soldat es cobrava un duro al mes, com a sotsoficial en cobraven tres, i que també se’ls donava millor roba de vestir i més bon ranxo.

Quan va arribar la democràcia, tots els militars de la II República que encara quedaven vius, van ser reintegrats a l’exèrcit espanyol i se’ls va adjudicar una pensió de jubilació. Però no tots van ser considerats per igual, es van diferenciar els militars d’abans de la guerra (els considerats professionals) d’aquells que van ser nomenats en plena guerra. Als primers se’ls va pujar en tres o més esglaons l’escala de rang, tal com va fer Franco amb els seus militars quan va acabar la guerra, i evidentment se’ls van pagar tots els endarreriments des de l’any 1939. Als segons, els considerats no professionals, es van haver de conformar amb el rang que tenien en guerra i no se’ls van pagar endarreriments. El meu pare sempre va considerar aquesta diferenciació una injustícia. És que el govern de la República no era el legítim en la guerra? I és que potser Franco va distingir entre els uns i els altres a l’hora d’afusellar i condemnar a presó? Sincerament, s’hauria d’haver estat més generós amb aquells que es van presentar voluntaris, per ser caps d’un exercit que defensava la legalitat, tot i que ja s’intuïa que seria el perdedor.

Va acabar la guerra, va tornar al poble, va saber que dos germans seus estaven exiliats a França. Va passar dos anys empresonat al camp de concentració al poble de  La Huiguera (Jaén), posteriorment va ser condemnat a 35 anys de presó al Penitenciari de Jaén (i content perquè en aquell moment era la pena mínima què et podia tocar) que sortosament al final només van ser dos. Poc després de sortir lliure es va casar amb la Julia Cámara Ureña, van viure al poble, van tenir quatre fills. Però la pobresa de la postguerra els va forçar a buscar un nou lloc per poder viure millor. Així va ser  com van anar cap a Catalunya, cap a Vic. I més tard aquí van tenir dos fills més, el més petit jo.

Durant la dictadura de Franco, els meus pares mai es van atrevir a parlar res de la guerra, hi havia molta por. Les condicions de vida van ser molt dures, la immigració no va ser gens fàcil. En aquells moments jo era un marrec, però ja des de molt petit sempre tenia la intriga per saber On s’havien anat els rojos? Per mi era molt estrany, es sentien nomenar, però no n’havia cap enlloc. Em semblava que deuria haver passat com a les tribus d’indis de nord-amèrica, que els pocs que havien quedat, s’havien amagat a les muntanyes. Ja més tard, quan va arribar la democràcia, és quan els meus pares van començar a parlar.  I a partir d’aquest moment, cada dia va sortir a la conversa el tema de la guerra. Per ells va ser com un alliberament, sentien que tenien l’obligació d’explicar què va passar. No per demanar o exigir res, però si perquè es sabés la veritat de la vida tan cruel que els va tocar viure i de la injustícia de tot plegat. Des de llavors, el meu pare sempre repetia amb serietat “No, Franco no fue un fascista, Franco fue un criminal”. No obstant, va ser trist constatar, que fins i tot en democràcia, encara hi havia molta por de parlar públicament de la guerra, de la postguerra i de la dictadura franquista.

Una de les històries que sempre explicava el meu pare, era aquella de que a la guerra va tornar a néixer. Això va passar l’estiu del 1938 a Burriana (Castelló), poble famós pels seus tarongers. Es trobava al front, lluitant contra l’exercit franquista, que es trobava a Villarreal, el poble de l’altre cantó del riu. En aquell moment ja era sotsoficial en la 203 brigada, 812 batalló, 2ª companyia sota les ordres del comandant Francisco Gallego de l’exèrcit de la II República. Un dia del mes de juliol va ser ferit de metralla en una cama i va ser evacuat a l’hospital La Pasionària de València. Hi va estar uns mesos, i quan va ser donat d’alta, i perquè recuperés mobilitat, va ser destinat a la rereguarda en un centre disciplinari prop de Líria (València), on es trobaven empresonats militars franquistes i molts “señoritos”. Aquell va ser el lloc on el va ensopegar el final de la guerra, i com fins allà no va arribar l’exèrcit franquista, es va despendre de l’uniforme i va tornar com va poder a Torredonjimeno.

L’atzar és sorprenent. Pocs mesos després d’acabar la guerra, complint treballs de càstig sota control de les autoritats municipals a l’espera de si arribaven denúncies contra ell, un dia al matí va anar a l’estació del tren perquè s’havia sentit a dir que arribaria un tren amb taronges (precisament taronges!). Però quina va ser la seva sorpresa, al descobrir que en el tren, a més de taronges arribava algú més. Mentre feia cua a l’andana amb la cartilla de racionament per aconseguir-ne unes quantes, va veure baixar del tren un dels soldats que ell havia tingut sota les seves ordres a Burriana. Però clar està, ara com a soldat de l’exercit franquista. Es va intentar amagar, ja que al poble es sabia que ell havia lluitat al cantó republicà, però no que havia arribat a ser sotsoficial. Una cosa era ser soldat ras, i per tant podies al·legar que no sabies ben bé que hi feies a la guerra o que vas haver d’anar obligat, i un altre molt diferent ser sotsoficial. Aquest fet li podia complicar molt les coses, però no es va poder escapolir. El soldat José Bachero García (nom que recordava el meu pare, però que no se si és correcte o no) el va veure i va anar corrents cap a ell. Percebent el seu temor, el va tranquil·litzar i el va conduir cap a un lloc allunyat de la gent. Li va dir que no tingués por, que per a ell havia set una bona persona i que havia estat un bon cap, que no el denunciaria pas. I va ser allà, i en aquell moment, quan li va explicar la sort que va tenir el dia en què va ser ferit. Ja que a la tarda d’aquell mateix dia, tota la companyia va caure presonera en una emboscada de l’exercit franquista. Els comandaments van córrer a treure’s els galons de l’uniforme per amagar-los sota terra i no ser identificats. Sabien molt bé com actuaven els militars franquistes i es temien el pitjor.  I així va ser, tal com sempre feia l’exercit franquista quan agafava presoners, primer oferia perdó a tots aquells que declaressin haver estat obligats a lluitar en l’exèrcit republicà, i aquell que ho feia se’l convidava a ingressar en el seu. Per després, ja com a soldats de Franco, obligar-los a identificar a tots aquells de l’exercit republicà que tenien rang de sotsoficial en amunt (i sense distinció entre professionals o no!!!). Aquell soldat li va explicar que tots els comandaments van ser conduits a un camp de tarongers que quedava darrera un turó, i que ja no els van tornar a veure mai més. Aquella nit ningú va poder dormir, les metralladores  no van deixar de disparar fins a l’alba, tots van ser afusellats. Va ser just aquell càstig? Algú sap quantes persones van morir i on van ser enterrades? El destí va fer que aquell dia, en aquell tren de taronges, arribés alguna cosa més, la força del record de tots aquells que injustament van ser afusellats per defendre la llibertat i la democràcia.

Ara entenc perquè el meu pare insistia sempre en parar entre Burriana i Villarreal quan anàvem de vacances a l’estiu al poble a Andalussia. I perquè es passava hores entre mig dels tarongers mirant a terra com si esperés trobar alguna cosa. Ell no va explicar aquesta història a ningú més que a la seva família, però sempre he pensat que s’havia de fer pública perquè igual algun dia podria ser útil a algú .

Per què els que van perdre la guerra encara tenen por de parlar públicament del què va passar? Per què la democràcia espanyola triga tan a arreglar allò que és sap que està pendent? Què va passar amb els diners del Banc de la República requisats sense rebut a les persones del cantó vençut? Per què encara no es vol considerar militars de ple dret als militars nomenats en plena guerra? Per què no s’ha indemnitzat i restituït dignament la memòria de tots aquells que van ser assassinats, torturats i empresonats durant la guerra i la postguerra? Quan es reconeixerà seriosament els patiments dels exiliats? Per què les administracions públiques no s’han preocupat en crear un arxiu on recopilar els testimonis directes de les persones que van viure la guerra? Quan de temps durarà el silenci de l’església catòlica? Fins quan s’haurà d’esperar un Museu de la Guerra Civil Espanyola? I, perquè després de 69 anys d’haver acabat aquella guerra tan injusta, encara continuen existint tants perquès?

Juli Pérez.

julipc62@gmail.com

One Comment

  1. rosario
    Posted Octubre 18, 2008 at 5:07 pm | Permalink

    necesito que te pongas en contacto conmigo, para datos sobre mi abuelomaterno desaparecido en julio 1938 en burriana, era de martos jaén por favor contestame. gracias. rosario desde argentona, barcelona.


Publica un comentari

Required fields are marked *
*
*

%d bloggers like this: