Sempre ens quedaran els mots

Testimoni de Mª Teresa Menéndez Cuina

A la memòria de la meva iaia Teresa

Recordo com si fos avui el dia de gener de 1939 quan amb la mare, la iaia paterna i el dos meus germanets vaig fer el camí que va de Ripoll fins a Prats de Molló i vaig creuar la frontera. El pare des de l’hospital de Barcelona on estava ingressat havia escrit una carta a l’àvia tot dient-li que si els nacionals entraven a Barcelona, agaféssim els trastos i anéssim a França i que, sobre tot, no patíssim que ja ens vindrien a buscar. Jo estava a punt de fer deu anys, de fet els celebrava el primer de febrer i no em va estranyar que dies després ens diguessin que arregléssim el que ens volíem emportar, que un camió ens vindria a buscar. Quin tràfec va suposar la notícia, molt semblant al dia que la iaia Teresa va arribar de la vila, on havia anat a comprar, tota esverada perquè, segon li havien dit, havia esclatat la guerra. Au Maria, tots estaven nerviosos, tot eren entrades, sortides… Les coses van ser diferents a partir d’aquell moment ja que fins llavors hi havia hagut molta tranquil•litat a casa i aquell dia es va haver acabat.
Ens van dir que el camió ens passaria a buscar. Tots portàvem un paquet. Jo portava la maleta d’anar a estudi, no sé pas què m’hi havien ficat. Va arribar el camió. Encara sembla que el veig, un d’aquells camions que portaven veles. Feia molt fred. Ens varem aturar al Corral per carregar més dones i nens. Només dones i nens, ja que els homes eren al front. El meu pare va ser un dels últims que van demanar. Ja que tenia tres criatures es podia haver quedat a casa, però ell va dir: “No, si s’hi ha d’anar i em toca, hi aniré”. De seguida, però, el van haver ferit.
A Camprodon van pujar dues dones més amb un noi i varem agafar la carretera de Molló, a poc a poc, ja que havia nevat i el terra era glaçat. Varem arribar a Molló on hi havia molta gent que s’esperava. Un home ens va dir que entréssim a l’església per no tenir fred. I varem passar-hi la nit. Allà al terra hi havia una mar de palla estesa… Jo em trobava estranya enmig de tanta gent que no coneixia. Però la gent de Molló es va portar bé, ens van dur menjar, ens van acollir.
Recordo quan van arribar a Ripoll els internacionals, que acompanyaven la gent que reculava i els buscava aixopluc. A casa en van venir dos, un era molt alt, un llamp d’home, que gairebé no passava per les portes. S’hi va estar un mes i després va marxar cap a França. Els internacionals pagaven un àpat a la canalla dels estudis a la Casa Cuna, on unes monges tenien cura de la gent pobra. Van agafar la meva mare i una altra dona com a cuineres i feien els dinar per tota aquella quitxalla que omplia una sala molt gran, com una mena de teatre. Jo era una llepafils. El dia que hi havia llenties, jo no les tocava. Potser eren triades, però jo tenia la mania que duien jaumets. Donaven també un tros de pa, un parell de galetes, fruita. El dia que hi havia patates si que me les menjava, una cassola de patates amb carn de llauna.
Hi havia un matrimoni força gran que havia perdut un fill a la guerra i s’ho passaven molt malament. La mare feia un paquet, amb cigrons, mongetes o el que fos, i me’l feia portar a casa seva al vespre. Jo era tan poruca que a vegades encara em demano com ho feia. Als carrers només hi havia una bombeta penjada i prou. La mare m’acompanyava per la Font Viva i quan arribàvem al pont d’Olot em deia: “Au, ara ja pots anar sola, aquí ja hi ha gent”.
A Molló tothom es va llevar de bon matí, tothom es va equipar, tothom s’abrigava tot el que podia. Hi havia qui anava amb espardenyes, però les coses allà on siguin, nosaltres portàvem sabates. I cap a dalt de Coll d’Ares, perquè encara hi havia un bon tros fins la frontera. A peu, de pujada i encara no hi havia carretera, era un camí. Fins que no varem ser a dalt, quin fart de caminar ens varem fer. Al cim hi havia dos gendarmes i ens van dir que ens aturéssim. Tothom volia continuar. No volien deixar passar a ningú  ja que esperaven el permís de baix. Tothom rondinava perquè a l’hivern el dia es fa curt. S’anava fent fosc. Nosaltres érem gairebé davant de tot i no sé si va ser la iaia o bé una de les dones de Camprodón que va dir: “Ja n’hi ha prou de tant esperar. Va, anem cap a baix”. La gent es va tirar avall i quan varem ser potser a mig camí de la baixada, varem veure pujar dos gendarmes més amb el permís.  Un cop a baix, ens van fer anar a les escoles. Hi havia una sala molt llarga amb una taula al mig plena de bols i plats, i unes dones servien llet amb cafè o xocolata, ben calent, perquè fotia un fred… Sort que la iaia m’havia ficat dos parells de mitjons. També donaven sabates a tots aquells que anaven mal calçats. Després ens van vacunar a tots. La iaia ens va dir: “Vosaltres ja les porteu totes, però si ho diuen, que us les posin”. La iaia era molt espabilada, portava cotó, aigua oxigenada, i quan ens van haver vacunat, en va ben fregar i ens va treure el que ens havien ficat, “No us agafarà pas, no vull pas que us agafi”.
Després ens van fer anar cap a l’estació, ben carregats de paquets.  Hi havia un tren que era molt llarg, jo no veia pas el final. Nosaltres teníem parents a Perpinyà  i la iaia tenia la idea que quan seriem a França ens aniríem de seguida a casa dels cosins. Ens van fer pujar als vagons i els de Ripoll anàvem tots junts. Algú va dir: “Al primer vagó, al primer, així hi arribarem abans”. Però no van pensar que desenganxarien un vagó a cada estació, i així varem arribar ben endins del Gard, més amunt de Nimes. No varem pas estar-hi malament però no va ser el mateix. Allà ens esperaven les autoritats i a la nostra colla ens van portar a una fabrica de seda, ja tancada, i ens van allotjar dins un edifici on havien viscut els encarregats, els escrivents. Uns pisos grans, amb escalfapanxes, un per cada grup. amb tres o quatre habitacions i una cuina grandiosa. Bé, en aquell poble, Bezèges, hi varem estar bé. Tinc un record de la gent: era molt amable, ens portaven de tot, matalassos, llençols, camises. L’ajuntament fins i tot va fer una recollida de roba pels refugiats.
Una nena al carrer on ens estàvem sortia al balcó i ens feia senyals de que ens apropéssim i ens baixava caramels i xocolata. Tots érem canalla. Jo acabava de fer els deu anys, però mentalment era molt més gran. Ens van fer anar a estudi. Tot en francès, i nosaltres ens en rèiem. Hi havia una mestra, una dona gran que portava un barret amb una mar de flors i mitjonets blancs i nosaltres ho trobàvem estrany. Amb els números era tot més fàcil, però amb els escrits no hi havia res a fer.
Jo quan sentia una fressa ja tremolava, em feia l’efecte que baixava tot. He estat sempre molt dormilega però, durant molts anys, encara no sentia una mica de soroll feia un bot al llit. Tot això era degut als bombardeigs. Quan venien a bombardejar, sempre ho feien al migdia. Quan sentia la sirena jo no sabia on ficar-me. Sempre s’ensopegava que els meus germans eren a dinar. I la iaia que deia: “Ai, nena, ves a buscar als nens”. Veies baixar les bombes aquí a la guixera que semblaven de plata. Sort que tenien mala punteria perquè si no haurien fet molt mal a Ripoll.
Un dia la iaia Teresa havia anat al safareig del Raval a rentar. La mare, abans d’anar a treballar, m’havia dit que li portés una galleda. Quan va ser l’hora li vaig dir al meu germà que m’acompanyés. Aquell dia els avions van venir més aviat. Quan van tocar les sirenes, vaig llençar la galleda enlaire i em vaig posar a córrer. A l’extrem del passeig hi havia una garita, la dels carrabiners. Ni havia quatre o cinc. En veure’ns ens van agafar i ens varem ficar dins uns tubs gegants per a l’aigua, prop de Cal Teyu. En sortir, vaig anar a buscar la galleda i la vaig trobar plana com la mà.
La iaia va dir: “Això no pot ser, a aquesta nena cada cop li toca, la farem parar boja. Això s’ha acabat. Els nens dinaran a casa o bé agafarem el dinar i anirem al Puig o al Mir”. Allà era molt assolellat i ens quedàvem sota aquells marges mentre repetia: “Aquí potser no ens tocaran, i tu no hauràs  de córrer”. I ens quedàvem allà fins que tot havia passat. A vegades durava gairebé una mitja hora. Els avions anaven donant voltes, es deia que volien tocar el pont del tren, però no el van encertar i, finalment, se’l va dur l’aiguat.
El govern a l’exili cada mes ens passava un tant. Nosaltres encara estàvem de sort. La iaia representava una família, ella sola. L’altra família érem la mare i nosaltres tres. En teníem prou. Del pare no en sabíem ben res. Ni si era viu o mort. Quan als metges els va semblar que el podien donar d’alta, en comptes de fer-lo anar a casa, el van portar a Teruel dins un camp de treballadors. S’hi va estar dos anys.
Quan va esclatar la guerra mundial, agafaven la canalla i se’ls emportaven a Rússia o a Mèxic, La iaia Teresa va dir a la mare: “Hem sortit del foc per caure a les brases. Millor seria que agafés la canalla i me’n tornés cap a casa”. Llavors ens va arribar la notícia que el germà de la mare l’havien mort a la reculada. Mai ningú ens en ha dit res. A l’ajuntament encara no és apuntat als difunts de la guerra. Un altre trasbals. Així doncs, desprès d’un any i mig a França, varem arribar en tren a Barcelona i després un autocar de la Teisa ens va dur a Ripoll.
Al poble però, tot havia canviat. Un dia varem trobar el marit d’aquella dona a qui jo li portava els paquets. Ens havíem fet molt sempre. En apropar-nos aquell home va dir: “Ho sento però m’estimo més que no m’enraoni. Les coses han canviat molt aquí. I no voldria que passés res”. La iaia es va tornar blanca com un paper. És en aquestes situacions quan coneixes a la gent. I varem tenir sort, ja que poques persones ens van girar l’esquena.
La iaia va poder veure el retorn del seu fill abans de morir. Quinze dies justos. Els dijous a la tarda a la Mútua, no hi havia estudi, ens treien a passejar i jo m’havia descuidat els jerseis dels meus germans. La mestra em va dir que anés a buscar-los a casa. Quan pujava les escales una veïna em va dir que a casa hi havia arribat un soldat. El pare no ens havia pas dit que arribava. En sentir parlar a aquella noia, va sortir i em va voler agafar. Jo vaig córrer escales avall perquè en va espantar, era un esquelet. El record que jo tenia del meu pare era el d’un home molt eixerit, però entre que anava així, barbut, cabell blanc, sense dents gairebé, tan sec… Aleshores em va cridar: “Nena, que no em coneixes?” El vaig reconèixer per la veu. Vaig pujar i, pobre home, em va abraçar… I al cap de quinze dies d’arribar el meu pare, va morir la iaia Teresa. Sé que érem a la cuina esgrunant pèsols, el pare i jo, i va venir un home demanant per la iaia. Quan van entrar a la seva cambra, ja era morta. Devia estar tan cansada… Havia resistit fins l’arribada del seu fill i ara ja podia morir tranquil•la.
La seva mort, però, havia començat molt abans. Recordo el dia que varem tornar a casa. L’alegria del retorn. La casa, però, durant la nostra absència, la seva propietària l’havia rellogat a una altra dona que així ens ho va explicar quan preteníem entrar. Jo tenia una nina vestida de gitana i la vaig veure sobre el llit. La vaig agafar. Era la meva nina. Aquella dona em va dir que no toqués res. Aleshores vaig veure la iaia, recolzada a la paret i com, poc a poc, rossolava fins quedar asseguda al terra. Aquell dia, la iaia va començar a morir.

Transcrit per Ramon Alabau

Publica un comentari

Required fields are marked *
*
*

%d bloggers like this: