QUAN ES CREUEN ELS PIRINEUS

Els Pirineus sempre han estat un lloc desconegut per tots aquells que els han hagut de creuar. Paulí de Nola, un romà de rica família que va haver de travessar-los, va dir que eren uns paratges incultes i que ignoraven tota llei. Aquesta visió no fa sinó reflectir un coneixement alimentat per tradicions orals i llegendes fantàstiques de la gent que no els coneix, com el drac que l’any 1285 va matar Pere II quan pujava el Canigó, o la famosa Bretxa de Roland, a Ordesa, oberta pel cavaller carolingi mentre fugia dels sarraïns, quan en trobar-se tancat per una enorme paret va decidir obrir-se pas amb la seva espasa, donant lloc a un dels paratges més espectaculars dels Pirineus.
El que està clar és que creuar els Pirineus sempre és un repte. Fins i tot avui dia, quan molta gent els travessa per plaer, no deixa de ser un repte fer el GR-11, conèixer alguns refugis de muntanya, pujar cims, etc. Al llarg de la història, però, aquest repte ha estat molt variat i per tant ha anat generant un cúmul de sentiments i sensacions diferents cada vegada. En la fugida de 1939 els sentiments eren de desesperació per haver de fugir, però d’esperança alhora per arribar a França; desencís per la incertesa immediata, però confiança en un retorn immediat a casa; desig de retrobar per fi la tranquil•litat, però també por, intuint l’esclat imminent de la II guerra mundial.
Ara, des del 2008 i mirant-ho en perspectiva, i veient tota la gent que al llarg de la història no ha deixat de creuar els Pirineus, vénen ganes de rememorar i intuir quins deurien ser els sentiments i sensacions dels milers i milers de persones que per circumstàncies molt diverses no han deixat mai de travessar-los. Hom fa sovint la següent reflexió: què deurien pensar aquelles persones en veure per primer cop la piràmide del Costabona? O, quina sensació deuria despertar la superba imatge del  Canigó? Per a la majoria, aquestes muntanyes eren imatges passatgeres, companyes temporals d’un llarg camí, i res més. Però de ben segur, un record i alguna mena de sensació deixarien: duresa del camí, immensitat, curiositat o bellesa. Moltes vegades inspirarien por i la seva visió aniria acompanyada de llegendes de dracs, bruixes o gegants. Vés a saber! Tanmateix només ho sap qui ho va viure i, en no quedar escrit en els llibres d’història que s’ocupen de coses més “glorioses”, mai no ho podrem saber. Però el que sí podem intentar fer és imaginar el que podien pensar.
A l’hora de creuar els Pirineus sempre hi ha un leit motif principal. A vegades són creuats per exèrcits en campanya i aleshores esdevenen un repte tècnic, és a dir, una barrera incòmoda que cal travessar el més ràpid possible. Ara ve al cap Hanníbal, cabdill cartaginès que durant la segona guerra púnica va intentar sorprendre els romans atacant-los pel Nord d’Itàlia des d’Hispània. El seu projecte era agosarat, puix que calia travessar dos grans rius (Ebre i Roine) i dues grans serralades (Pirineus i Alps). Duia un poderós exèrcit temut pels seus elefants i potser –tot i que poc probable- va passar pel Coll d’Ares. De ben segur les preocupacions d’Hanníbal i els seus soldats serien aconseguir farratge pels elefants i cavalls, vetllar perquè alguna tribu ibèrica no els fes un atac sorpresa i assabentar-se d’un indret on poder passar la nit. Les emocions del general cartaginès, en aquells moments molt jove, serien plenes de desigs de glòria i fama així com de ganes de revenja contra una Roma que odiava profundament.
Més endavant, quan l’Imperi Romà estava en decadència, els bàrbars començaren a atacar. Hispània era considerada una terra molt rica i des del nord, moltes tribus com els alans intentaren arribar-hi, però abans calia travessar uns Pirineus que per ells eren una empresa més fàcil, atès que els romans havien construït moltes vies per tot l’Imperi. Al coll d’Ares, per exemple hi havia la via vallespirana. Per aquests guerrers del nord, els Pirineus eren una porta a una terra que desitjaven saquejar. Un sentiment d’emoció ple de ganes d’arribar inundava sens dubte el cor d’aquells guerrers.
Altres vegades el pas dels Pirineus va esdevenir silenciós, pacífic i molt discret. Calia no deixar-se veure gaire i anar ràpid perquè la vida estava en joc. Eren petits grups de persones, potser famílies amb un carro i una mica de bestiar. Vénen  al cap els càtars, els quals quan foren foragitats d’Occitània per Simó de Monfort al segle XIII varen buscar refugi a les terres catalanes. Aquest càtars seran coneguts com els bonshomes i avui dia una ruta rememora el seu pas pels Pirineus. Per a ells, occitans, entendre’s amb els catalans era cosa fàcil i per això es pogueren estendre per tot el Principat sense problemes. Els Pirineus deurien ser un repte ple d’emocions contraposades: a una pujada plena de tensió i a la por a ser descoberts, s’hi oposaria una baixada alegre i alhora plena d’incertesa. Per a ells els Pirineus esdevindrien un record positiu i el seu pas tota la vida el recordarien idealitzat.
En altres moments del passat travessar els Pirineus es convertia en una obligació. Persones plenes d’una fe cega creien que era el seu deure creuar-los i anar a l’altre costat a difondre les seves idees per combatre els sarraïns. Som al segle XIV, època de croades, i venen al cap els pastorells, milers de homes i dones gascons que el 1320 decidiren creuar el Pirineus per anar a ajudar al rei Jaume II contra el regne nassarita de Granada. Les cròniques expliquen que avançaven en grup, precedits de penons amb la creu i que entraven als pobles processionalment, de dos en dos i en  silenci. Eren revolucionaris i pretenien robar als rics per redistribuir la riquesa. Per a ells, els Pirineus eren un lloc de pas carregat d’emocions, puix que eren la porta a la realització d’un objectiu que segons ells els reconciliaria amb Déu i els garantiria la vida eterna.
D’altres vegades els Pirineus eren travessats per necessitats econòmiques. Hi havia fam i calia anar a buscar noves terres on establir-se. Hom pensa aleshores en els anomenats en aquells moments “gavatxos”, francesos que al llarg dels segles XVI i XVII van anar entrant poc a poc a Catalunya de manera constant i silenciosa. A vegades venien com a membres de les colles de bandolers com la d’en Serrallonga, però la majoria de les vegades ho feien pacíficament: anaven als pobles i muntaven un taller o bé ocupaven masies abandonades. Molts d’ells poc després es casaven amb gent del país i en poc temps quedaven perfectament integrats. Per a ells els Pirineus eren la visió d’una línia darrera la qual s’obria una terra  plena de possibilitats. Creuar-los no era cap drama, era obrir una porta a l’esperança i a un futur millor.
Finalment arribem al segle XX, quan a les acaballes de la guerra civil els Pirineus van ser creuats per milers i milers de persones que fugien de les tropes franquistes. Es tractava de milers i milers d’històries individuals i col•lectives, motivades cadascuna per una raó diferent, però que els historiadors del present i del futur tendim i tendirem a simplificar parlant de qüestions econòmiques, socials, polítiques, etc. Però ara pot canviar una mica, perquè ara sí que coneixem moltes d’aquestes històries, ja que s’estan recollint. Esperem i desitgem per tant que en el record futur d’aquest pas dels Pirineus perduri el major nombre possible de vivències i sensacions que es produïren en el Camí cap a França.
En resum, creuar els Pirineus sempre ha estat un repte i una esperança. I quan hom fa coses allunyades de la rutina habitual, hom se sent envaït per un ric i variat cúmul de sensacions, les quals més endavant seran la base sobre la qual es construirà el record. Esperem que mai ningú pugui silenciar les boques d’aquelles persones que, sigui pel motiu que sigui, hagin de travessar els Pirineus.
Francesc Navarro Coma