LA IMPORTÀNCIA DE LES “PETITES” HISTÒRIES PERSONALS (1)

Quan hom estudia història se’n adona que hi ha moltes maneres d’explicar-la i que sovint aquestes maneres responen a una intenció que va més enllà de l’episodi que es vol explicar. Tot i ser presentada com un relat únic i objectiu dels esdeveniments, la història té una funció social molt important. Generalment és la manera de legitimar i justificar el poder establert, tot i que també ens pot servir per proposar noves maneres de viure.

Els grans monuments de l’antiguitat i les seves inscripcions i jeroglífics eren destinats a engrandir la memòria dels faraons o els reis maies, perses… Si passem sota d’un arc de triomf romà hem de saber que aquesta era la manera de celebrar una victòria militar però també una manera de recordar, i no només als vençuts, qui manava en aquell moment i quan gran era el seu poder. Aquesta funció de justificar i glorificar els governants, com els grans monuments i les nombroses estàtues a cavall, també l’han fet els llibres d’història (2).

Potser per tot plegat, encara avui perviu una visió tradicional de la història segons la qual els esdeveniments importants són aquells que provoquen grans canvis polítics, i a la vegada els protagonistes de la història són els grans personatges: reis, prínceps i generals… i no pas  la gent corrent. L’ús del masculí no és en va, tampoc les dones veuen reflectit el protagonisme que tenen realment en la vida de cada dia. Tot i els esforços fets en els últims 40 anys per estudiar rigorosament a través de documents guardats als arxius com era la vida quotidiana dels nostres avantpassats (3), encara no ens sentim prou protagonistes o senzillament actors/actrius de la història.

Per altra banda, si volem estudiar seriosament què significa el propi estudi de la història ens trobarem amb allò que anomenen historiografia, que no és res més que l’estudi de les diverses maneres d’explicar la història al llarg de la història. Tots els historiadors, des dels grecs i romans fins ara, han explicat els fets segons el seu punt de vista i aquest com diuen en castellà canvia “según el color del cristal con que se mire”. Aquest vidre a través del qual els historiadors veuen i expliquen la història pot tenir el color d’un poder o bé d’un altre, i els diferents punts de vista reflecteixen les lluites existents a cada moment. Per exemple, els escrits de Plató (segle V a.C.) defensen formes de govern més aristocràtiques davant de la democràcia d’Atenes; o bé Titus Livi (segle I a.C.), el gran historiador romà, defensa l’emperador Cèsar August davant del Senat de la República.

En la nostra història contemporània, a partir de la revolució industrial, trobarem dues grans corrents historiogràfiques. L’historicisme, influenciat pel positivisme de Comte, que glosa els avantatges del nou sistema capitalista burgès i planteja la història com un seguit d’etapes que porten de forma quasi lineal cap aquesta fita. I una segona que anomenem materialisme històric i que prové del marxisme de Marx i Engels i que obre una nova manera de veure i explicar la història basant-se en nous conceptes econòmics. Inicialment ni l’una ni l’altre tampoc donen cap protagonisme a la gent corrent: la primera creu que només els fets “objectius” són importants i limita i empobreix l’estudi de la història a uns quants esdeveniments, i el marxisme inaugura una explicació dels grans canvis econòmics basada en la lluita per mantenir el poder per part d’uns quants sobre la majoria. La teoria política de la lluita de classes es converteix en una nova manera d’entendre i explicar la història.

Tot i que el marxisme entén que el protagonista de la història és la nova classe popular, sobretot els qui treballen a les noves fàbriques, aquest protagonista és una massa de persones sense nom, un personatge col•lectiu que no necessariament reflecteix les vivències de tots i totes els qui el formen. No serà fins als anys 60 que els historiadors comencen a interessar-se per la gent corrent amb noms i cognoms, començant a treballar amb mètodes provinents de l’antropologia com l’entrevista, i alternant la investigació en els arxius amb el recull de testimonis orals de persones.

Avui dia la història oral té una important acceptació i els testimonis orals de les persones vives són acceptats com a font de coneixement històric, que cal contrastar amb altres testimonis i sobretot amb fonts documentals, però que aporta molts matisos i allò que els arxius no poden donar: el testimoni de com les persones corrents viuen els esdeveniments. Al nostre país la història oral arriba de la mà d’un hispanista anglès, Ronald Fraser, que va entrevistar desenes i desenes de persones als anys setanta per publicar una primera història oral de la guerra civil espanyola al 1979. El seu títol original en anglès era molt explícit: “Blood of Spain, The experience of Civil War”; en castellà ha estat traduït per un altre títol que també és tota una declaració d’intencions: “Recuérdalo tú y recuérdalo a otros” (4).

Si acceptem que tot relat històric té un punt de partida ideològic (les ulleres amb que mirem la realitat) més enllà de la suposada objectivitat de les fonts d’informació… hem d’acceptar també que el nostre testimoni és tant vàlid com altres i que a més… és necessari. Que tots i totes, amb les nostres emocions i experiències, som protagonistes de la història.

No voldria acabar sense citar una persona que no és pas un historiador, sinó l’estanquer de Capellades (Anoia), però que va voler escriure els seus records sobre la guerra amb l’ajuda del seu net. En Josep Pons diu al final del seu llibret autoeditat: “Cada cop que rellegeixo això que he escrit, sento la impotència de no haver sabut transmetre la intensitat i l’emoció en que vivíem les diferents situacions.” La seva preocupació és fruit, sens dubte, de la consciència de que el més gran valor del seu testimoni és justament aquest: aportar emocions. Aquest relat personal porta per títol un poètic i evocador missatge: “Del caliu sempre en surten brases”.

Gaspar Tarrida

(1) Aquest escrit fet per al blog “Camí de la frontera”, a l’agost de 2008, no vol pas ser cap assaig seriòs sobre historiografia ni metodologia de la història, sino una petita reflexió al voltant de la importància dels testimonis orals en la recuperació de la memòria. Si que vol ser una defensa de la subjectivitat dels relats personals i de la seva validesa en la construcció col.lectiva de la memòria del segle XX, vol ser una invitació a que siguem protagonistes de la nostra història.

(2) Josep Fontana, tota una referència viva entre els historiadors catalans, ha reflexionat llargament sobre historiografia i la metodologia en història, ho podeu trobar a:
FONTANA, Josep (1982) Historia: analisis del pasado y proyecto social, Barcelona, Crítica.
FONTANA, Josep (1996) La historia despues del fin de la historia, Barcelona, Crítica.

(3) Dos bons i coneguts exemples són els estudis d’ E.P. Thompson sobre la crisi de la societat preindustrial i com la industrialització va afectar la vida quotidiana de la gent a l’Anglaterra del segle XVIII; i l’assaig històric de Carlo Ginzburg “El queso y los gusanos” en que aquest professor italià reconstrueix la vida i els pensaments d’un moliner anònim del segle XVI a través dels expedients del judici de la Santa Inquisició que el va condemnar a morir a la foguera.
THOMPSON, E.P (1996) Tradición, revuelta y consciencia de clase, Barcelona, Crítica.
GINZBURG, Carlo (1996) El queso y los gusanos, Barcelona, Muchnik.

(4) FRASER, Ronald (2001) Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Barcelona, Crítica.

L’IMPORTANCE DES “PETITES” HISTOIRES PERSONNELLES (1)

Quand on étudie l’histoire on se rend compte qu’il y a plein de façons de l’expliquer et que bien souvent ces manières répondent à un dessein qui transcende l’épisode que l’on essaie d’éclaircir. Bien qu’on la présente telle un récit unique et objectif des événements, l’histoire remplit une fonction sociale très importante. Généralement c’est la façon de légitimer et justifier le pouvoir établi, même si on s’en sert parfois pour proposer de nouvelles manières de vivre.

Les grands monuments de l’antiquité et ses inscriptions et hiéroglyphiques étaient destinés à élargir la mémoire des pharaons ou les rois mayas perses… Si nous passons sous un arc de triomphe romain nous devons savoir que c’était la manière de célébrer une victoire militaire mais, en même temps, une manière de rappeler, et pas seulement aux vaincus, à qui il fallait obéir et la grandeur de sa puissance. Cette fonction de justifier i glorifier les gouvernants, ainsi que les grands monuments et les nombreuses statues équestres, les livres d’histoire, eux aussi, l’ont accomplie (1).

Il est possible que tout cela ait aidé à la persistance d’une vision traditionnelle de l’histoire selon laquelle les événements importants sont ceux qui provoquent de grands changements politiques, et à la fois les protagonistes de l’histoire sont les grands personnages: les rois, les princes et les généraux… et jamais le peuple. L’usage du masculin n’est pas fruit du hasard, les femmes ne voient pas reflété le rôle qu’elles détiennent réellement dans la vie quotidienne. Malgré les efforts accomplis pendant les derniers 40 ans pour étudier rigoureusement, grâce aux documents gardés aux archives, la vie quotidienne de nos ancêtre, nous n’éprouvons pas encore le sentiment d’être les protagonistes ou simplement les acteurs/actrices de l’histoire.

D’ailleurs, si on veut étudier sérieusement  quel est le sens de l’étude de l’histoire on découvre ce qu’on appelle historiographie, qui n’est que l’étude des manières diverses d’expliquer l’histoire tout au long du temps. Tous les historiens, depuis les grecs et les romains jusqu’au présent, ont expliqué les fais selon leur point de vue et, celui-ci, comme l’on dit en castillan, change “selon la couleur du cristal à travers duquel on regarde”. Ce cristal à travers duquel les historiens voient et expliquent l’histoire peut avoir la couleur d’une puissance ou bien d’une autre, et les différents points de vue reflètent les luttes existantes à chaque moment. Par exemple, les textes de Platon (Ve siècle A.C.) appuient des formes de gouvernement plus aristocratiques devant la démocratie d’Athènes; ou bien Titus Livi (Ier siècle A.C.), le grand historien romain, défend l’empereur César Auguste devant le Senat de la République.

Dans notre histoire contemporaine, à partir de la révolution industrielle, on rencontre deux grands courants historiographiques. L’historicisme, influencé par le positivisme de Comte, qui glose les avantages du nouveau système capitaliste bourgeois et propose l’histoire comme une suite d’étapes qui portent de façon presque linéale vers cet événement. Et une deuxième nommée matérialisme historique qui, provenant du marxisme de Marx et Engels, inaugure une nouvelle manière de voir et expliquer l’histoire qui repose sur de nouveaux concepts économiques. Initialement ni l’une ni l’autre ne donnent aucun rôle aux gents courants: la première croit que seulement importent les faits “objectifs” et elle limite et appauvrit l’étude de l’histoire a quelques événements, et le marxisme inaugure une explication des grands changements économiques basée sur la lutte pour maintenir le pouvoir de la minorité sur la majorité. La théorie politique de la lutte de classes devient une nouvelle manière de comprendre et expliquer l’histoire.

Bien que le marxisme comprenne que le protagoniste de l’histoire est la nouvelle classe populaire, surtout ceux qui travaillent aux usines nouvelles, ce protagoniste est une masse de personnes sans nom, un personnage collectif qui ne reflète pas nécessairement les expériences de tous les hommes et les femmes qui le composent. Il faut attendre  les années 60 pour que les historiens commencent à s’intéresser pour les gens courants avec des noms et des prénoms, et qu’ils travaillent avec des méthodes provenant de l’anthropologie, tels que les entretiens, en alternant l’investigation dans les archives avec le recueil de témoignages oraux des gens.

À présent l’histoire orale détient une importante acceptation et les témoignages oraux des gens sont acceptés comme une source de connaissance historique, qu’il faut évidemment contraster avec d’autres témoignages et surtout avec les sources documentaires. Elle ajoute beaucoup de nuances et ce que les archives ne peuvent pas donner: le témoignage de la façon que les gens vivent les événements. Chez nous l’histoire orale arrive de la main d’un hispaniste anglais, Ronald Fraser, qui a parlé avec des dizaines et dizaines de personnes aux années 70 pour publier la première histoire orale de la guerre civile espagnole en 1979. Son titre en anglais était bien explicite: “Blood of Spain, The experience of Civil War”; en castillan il a été traduit par un titre qui est aussi toute une déclaration d’intentions: “Recuérdalo tú y recuérdalo a otros”1.

Si on accepte que tout récit historique présente un point de départ idéologique (les lunettes avec lesquelles on regarde la réalité) au-delà  de l’objectivité supposée des sources d’information… on doit aussi accepter que notre témoignage est aussi valable que d’autres et que, d’ailleurs, il est nécessaire. Tous et toutes, avec nos émotions et expériences, nous sommes protagonistes de l’histoire.

Je ne voudrais pas finir sans citer une personne qui n’est pas un historien, mais le buraliste de Capellades (Anoia), qui a voulu écrire ses souvenirs de la guerre avec l’aide de son petit-fils. Josep Pons dit à la fin de son petit livre autoédité: “Chaque fois que je relis ce que j’ai écrit, je ressens l’impuissance de ne pas avoir su transmettre l’intensité ni l’émotion que nous éprouvions dans les différentes situations.” Son souci est le fruit, sans doute, de la conscience que la plus grande valeur de son témoignage consiste justement à apporter des émotions. Le  titre de ce récit personnel apporte un message poétique et évocateur: “Du caliu sempre en surten brases”.

Gaspar Tarrida

(1) Cet écrit effectué pour le blog «Camí de la frontera», en août 2008, ne prétend pas être un essai sérieux sur l’historiographie ni l méthodologie de l’histoire, mais une petite réflexion sur l’importance des témoignages oraux dans la récupération de la mémoire. Pourtant, il veut être une défense de la subjectivité des récits personnels et leur validité dans  la construction collective de l mémoire du XXe siècle, il veut nous inviter à devenir les protagonistes de notre histoire.

(2) Josep Fontana, toute une référence parmi les historiens catalans, a longuement réfléchi sur l’historiographie et la méthodologie en histoire. Vous le trouverez chez :
FONTANA, Josep (1982) Historia: análisis del pasado y proyecto social, Barcelona, Crítica.
FONTANA Josep, (1996) La historia despues del fin de la historia, Barcelona, Crítica.

(3) Deux bons exemples bien connus: les études de E.P. Thompson sur la crise de la société préindustrielle et sur  les effets de l’industrialisation sur la vie quotidienne des gens dans l’Angleterre du XVIIIe siècle, et l’essai historique de Carlo Ginzburg «El queso y los gusanos» où le professeur italien reconstruit la vie et les pensées d’un meunier anonyme du XVIe siècle à travers le dossier du procès judiciaire de la Sainte Inquisition qui l’a condamné à mourir au bûcher.
THOMPSON, E.P. (1996) Tradición, revuelta y conciencia de clase, Barcelona, Crítica.
GINZBURG, Carlo (1996) El queso y los gusanos, Barcelona, Muchnik.

(4) FRASER, Ronald (2001) Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Historia oral de la guerra civil española. Barcelona, Crítica.

Anuncis

Publica un comentari

Required fields are marked *
*
*

%d bloggers like this: