70ème anniversaire de la Retirada, la mémoire à fleur de peau

ARIEGENEWS TV: 70ème anniversaire de la Retirada, la mémoire à fleur de peau

TRADUCCIÓ AL CATALÀ:

70e aniversari de la Retirada, la memòria a flor de pell.

La cara d’una dona que vol passar la frontera amb el seu fillet mort als braços, el gust d’un got de llet distribuït pel Secours Populaire a l’estació de Pamiers, l’horror de la vida a la platja glaçada al camp d’Argelès.

La «Retirada» forma part de les cicatrius de la Historia que el temps no ha guarit.
Deixa rere seu, amb la guerra civil, moments dolorosos que no s’obliden mai.

Com transmetre, però, aquests records, parcel·les d’una memòria encara viva?

En ocasió del 70è aniversari de la Retirada, exposicions com la del castell de Seix són iniciatives que situen aquesta pàgina de la Història al capdavant de l’escenari.

No hem d’oblidar que la qüestió de la memòria esdevé essencial quan les generacions que van patir aquells fets desapareixen.

«No és pertinent parlar de Retirada, precisa Progreso Marin, fill de l’exili i autor d’uns quants llibres sobre la guerra d’Espanya, caldria més aviat parlar d’un èxode»

Progreso s’ha interessat veritablement per la història dels seus en apropar-se a la cinquantena.
«Abans, hauria estat massa colpidor» explica.

I afegeix, «tot això posa de relleu la transmissió de la memòria. La meva mare va parlar molt. En canvi, el meu pare va explicar molt poc de la seva història: va deixar moltes llacunes. M’he assabentat recentment que el meu pare va estar al camp de Vernet. Va viure tot allò, i ara que és mort, no podem recuperar les seves vivències»

Dins cada família d’exiliats espanyols, la transmissió s’ha fet de manera diferent.

Tanmateix, segons François Godicheau, historiador especialista de la Guerra d’Espanya, «molts del qui van viure aquella història han desaparegut. Les generacions següents es planyen de no haver fet prou preguntes als seus pares».

Opina també que «hi ha un moviment de recuperació de la memòria a Espanya i a França. Les iniciatives oficials i associatives es multipliquen. Veiem cada cop més plaques i esteles, s’organitzen commemoracions».

Tot i que a França, el descobriment d’aquest esdeveniment històric és recent i incomplet.

Segons el mateix historiador, «hom va començar a interessar-se per aquesta història al voltant dels anys 80. I hi ha encara molts francesos que ignoren l’existència dels camps on els refugiats van viure l’horror.

Arthur Koestler, un comunista alemany que va combatre el feixisme, i que va conèixer els camps de concentració nazis, considera que els camps francesos tenien poc a envejar-los, encara que no es tractés de camps d’extermini, si cal matisar».

De l’altra banda de la frontera, a Espanya, la transmissió de la memòria ha esdevingut una qüestió d’actualitat molt complexa.

Per en Progreso Marin, «la memòria encara roman viva ja que es té el sentiment d’injustícia. Quan el jutge més emblemàtic d’Espanya ha volgut fer-se càrrec de la Història del seu país, no ha pogut fer-ho a causa de la llei sobre l’oblit de 1977 i del pacte de la transició.

I només demanava al govern espanyol coses totalment legítimes: quants morts hi va haver del cantó republicà? Com van morir? On són les fosses comunes? Com rehabilitar-les?»

Per a la segona generació, pels fills de l’exili, la rehabilitació dels seus pares és avui dia una font de motivació i de combat.

L’escriptor explica: «volem el restabliment dels drets dels nostres pares en el si de la Història d’Espanya. Durant molt de temps, se’ls ha considerat com terroristes, i més tard com a mals espanyols. Tot i que el que feien era representar la legalitat».

A la Herminia Munoz, que va passar la frontera als 12 ans, prement molt fort la mà del seu  germanet per no perdre’l, se la veu feliç de poder llegar els seus records, encara que no pugui estar-se de plorar.

Sobre tot per la pedagogia que hom por extreure’n, «cal que les noves generacions siguin vigilants, per protegir la llibertat i la democràcia. Una dictadura és la pitjor cosa que pugui esdevenir-li a un poble».

I la coratjosa Herminia en sap un niu, ja que després de la guerra d’Espanya, s’allistarà a la Resistència sense parpellejar, amb només 16 anys. Pel que fa a en Progreso Marin, organitza des de fa 15 anys el Camí de la Llibertat, «Camino de Libertad» per seguir el mateix camí que va emprendre la seva mare quan va creuar la frontera des de Ripoll, vila catalana, fins a Prats-de-Mollo. Tota una marxa contra l’oblit.

TRADUCCIÓN AL CASTELLANO:

70avo aniversario de la Retirada, la memoria a flor de piel.

La cara de una mujer que quiere pasar la frontera con su hijito muerto en los brazos, el gusto de un vaso de leche distribuido por el Secours Populaire en la estación de Pamiers, el horror de la vida sobre la playa helada en el campo d’Argelès.

La «Retirada» forma parte de las cicatrices de la Historia que el tiempo no ha cerrado.
Deja detrás suyo, junto  con la guerra civil, momentos dolorosos que no se olvidan jamás.

¿Cómo transmitir, sin embargo, estos recuerdos, parcelas de una memoria todavía viva?

En ocasión del 70avo aniversario de la Retirada, exposiciones como la del castillo de Seix son iniciativas que sitúan esta página de la Historia en primer plano sobre el escenario.

No hay que olvidar que la cuestión de la memoria se vuelve esencial, cuando las generaciones que sufrieron aquellos hechos desaparecen.

«No es pertinente hablar de Retirada, precisa Progreso Marin, hijo del exilio y autor de unos cuantos libros sobre la guerra de España, deberíamos más bien hablar de éxodo»

Progreso se ha interesado verdaderamente por la historia de los suyos al acercarse a los cincuenta. «Antes, habría sido demasiado fuerte» explica.

Y añade, «todo ello pone de relieve la transmisión de la memoria. Mi madre habló mucho. En cambio, mi pare explicó muy poco de su historia: dejó muchas lagunas. Me he enterado recientemente que mi padre estuvo en el campo de Vernet. Vivió todo aquello y ahora que está  muerto no podemos recuperar sus vivencias»

Dentro de cada familia de exiliados españoles, la transmisión se ha hecho de manera diferente.

De todos modos, según François Godicheau, historiador especialista de la Guerra de España, «muchos de los que vivieron aquella historia han desaparecido. Les generaciones siguientes deploran no haber hecho más preguntas a sus padres».

Opina también que «hay un movimiento de recuperación de la memoria en España y en Francia. Las iniciativas oficiales y asociativas se multiplican. Vemos cada vez más placas y estelas y se organizan conmemoraciones».

Sin embargo en Francia, el descubrimiento de este acontecimiento histórico as reciente e incompleto.

Según el mismo historiador, «la gente empezó a interesarse por esta historia alrededor de los años 80. Y todavía hay muchos franceses que ignoran la existencia de los campos donde los refugiados vivieron el horror.

Arthur Koestler, un comunista alemán que combatió el fascismo, y que conoció los campos de concentración nazis, considera que los campos franceses tenían poco que envidiarles, aunque no se tratara de campos de exterminio, si cabe matizar».

Del otro lado de la frontera, en España, la transmisión de la memoria se ha convertido en una cuestión de actualidad muy compleja.

Para Progreso Marin, «la memoria todavía permanece viva puesto que se tiene el sentimiento de injusticia. Cuando el juez más emblemático de España ha querido afrontar la Historia de su país, no ha podido hacerlo a causa de la ley sobre el olvido de 1977 y el pacto de la transición.

Y no hacía más que pregunta al gobierno español cosas totalmente legítimas: cuántos muertos hubo en el lado republicano? Cómo murieron? Dónde están les fosas comunes? Cómo rehabilitarles?»

Para la segunda generación, para los hijos del exilio, la rehabilitación de sus padres es hoy día una fuente de motivación y de combate.

El escritor explica: «queremos el restablecimiento de los derechos de nuestros padres en el seno de la Historia de España. Durante mucho tiempo, se les ha considerado como terroristas, y más tarde como malos españoles. Y lo único que hacían era representar la legalidad».

A Herminia Munoz, que pasó la frontera a los 12 años, agarrando muy fuerte la mano de su  hermanito para no perderlo, se la ve feliz de poder legar sus recuerdos, aunque sus ojos se empañen de lágrimas.

De todo ello podemos extraer valores pedagógicos, «es preciso que les nuevas generaciones estén vigilantes, para proteger la libertad y la democracia. Una dictadura es la peor cosa que pueda sucederle a un pueblo».

Y de todo ello la valerosa Herminia sabe un montón, puesto que después de la guerra de España, se alistará en la Resistencia sin parpadear, con tan sólo 16 años. Por su parte Progreso Marin organiza desde hace 15 años el Camino de Libertad para seguir el mismo camino que emprendió su madre cuando cruzó la frontera desde Ripoll, pueblo catalán, hasta Prats-de-Mollo. Toda una marcha contra el olvido.

Anuncis

Publica un comentari

Required fields are marked *
*
*

%d bloggers like this: